��

Les dones d’Eramprunyà: passat i present.

Dones de Viladecans. De veïnes a ciutadanesXavier Calderé i Bel i Manuel Luengo CarrascoArxiu Municipal de Viladecans (AMVA) – Aj. ViladecansCecília Martínez MonzónPrograma d’Igualtat de Gènere, Servei d’Informació i Atenció a les Dones i Polítiques LGTBI – Aj. de ViladecansMarta Llop JuliàHistoriadora

INTRODUCCIÓ

Al març de 2012 el Programa d’Igualtat de Gènere de l’Ajuntament de Viladecans inaugurava l’exposició Veïnes, ciutadanes, comissionada i cedida per l’Institut Català de les Dones, organisme que depèn de la Generalitat de Catalunya. La mostra buscava retre homenatge a totes les dones que van participar en els moviments veïnals de la dècada dels anys 1970 durant el procés de transició democràtica que en aquell moment vivia el país.

Durant els actes de presentació de l’exposició davant les entitats i grups de dones de Viladecans es va detectar un especial interès en el tema posant de manifest la riquesa de la participació de les dones de la nostra ciutat durant el context històric que abordava l’exposició i fent així visible la possibilitat de rèplica de la mostra en el context de Viladecans i amb les dones de la ciutat com protagonistes.

Impulsats per aquest interès va néixer el projecte Dones Veïnes. Ciutadanes de Viladecans en el qual participaren, a més del Programa d’Igualtat de Gènere, l’Arxiu Municipal de Viladecans, així com la Fundació Ciutat de Viladecans. De seguida, el projecte es va imposar la fita de desenvolupar un procés de recuperació de la memòria històrica de les dones de Viladecans, anant més enllà del període dels anys 1970, tot emmarcant-lo en els darrers 80 anys: des del context de la Segona República i el Franquisme fins arribar als nostres dies.

Per assolir aquest objectiu es va convenir iniciar una recerca on poder copsar el paper de les dones en la transformació social i cultural del municipi durant el període esmentat. En paral·lel també és va voler realitzar una aproximació a la participació de les dones en el teixit associatiu de la ciutat a fi de veure com havien evolucionat aquests espais o moviments, i en definitiva detectar com es van poder canalitzar les reivindicacions de les dones en relació als drets socials i al foment de la cohesió, la col·lectivitat i la convivència.

El treball va comptar amb una fase necessària de recerca històrica que contemplava un procés de buidatge documental dels fons documentals i hemerogràfics de l’Arxiu Municipal de Viladecans. Posteriorment, es van fer també un seguit d’entrevistes a dones veïnes de la nostra ciutat. Finalment, també es va plantejar dur a terme la síntesi de la recerca realitzada a través de dues accions de caire divulgatiu: la preparació d’una exposició relativa al paper de les dones de la ciutat al llarg dels darrers 80 anys i un documental en format audiovisual on es mostressin bona part dels testimonis de les dones entrevistades durant el procés d’investigació. Els dos productes havien de servir per aproximar aquesta realitat a la ciutadania de Viladecans.

��

XII Trobada de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2019

Un cop acabat el període de recerca, el 8 de març de 2013 es va inaugurar a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso l’exposició Dones de Viladecans. De veïnes a ciutadanes. L’exposició va constituir una mostra de textos i imatges en la qual es va poder resseguir la història i la petjada de les dones de Viladecans al llarg de bona part del segle XX fins arribar a l’actualitat. Des de les aproximadament 1500 dones veïnes d’un poble petit i encara força pagès, cap a la dècada dels anys 30, passant pel seu paper en la transformació social i cultural del municipi en el context del Franquisme o la Transició democràtica a través de la seva participació en els moviments veïnals i associatius. Un recorregut que es va fer acabar en el mateix 2013 on les ciutadanes de Viladecans havien assolit una destacada presència en la política local o en camps professionals o de lleure ben diversos, així com en nombroses entitats culturals i de defensa dels drets de les dones.

El mateix dia es va presentar l’audiovisual Dones de Viladecans: constructores de ciutadania, L’audiovisual va ser el complement idoni a la mostra documental i gràfica ja que en ell s’hi van poder escoltar els diversos testimonis de les dones de la ciutat i de les entitats, prèviament entrevistades durant la recerca conduïda per la historiadora Marta Llop Julià. Tots aquests testimonis, entrellaçats però classificats en diversos capítols temàtics, van ajudar a donar conèixer a la ciutadania sobre quina havia estat la vida i l’experiència d’un grup significatiu de dones de Viladecans.

En aquesta comunicació que presentem en la XII Trobada de Centres d’Estudis i Estudiosos d’Eramprunyà tractarem de recordar la metodologia de la recerca realitzada així com recuperar els continguts d’aquella exposició i de l’audiovisual paral·lel.

L’EXPOSICIÓ

L’objectiu de l’exposició buscava oferir una visió cronològica, des de la dècada dels anys 30 del segle passat fins als inicis del segle XXI, amb la qual veure com les dones de la nostra ciutat havien contribuït amb el seu esforç, de manera significativa, a construir la ciutat de Viladecans. Tot cercant aquest objectiu d’anàlisi, al llarg de l’any 2012, l’Arxiu Municipal de Viladecans va impulsar un projecte de recerca amb la finalitat de copsar –mitjançant l’anàlisi documental i hemerogràfica, però sobretot a partir de les informacions proporcionades per les entrevistes realitzades a diverses dones i entitats de dones de la ciutat–, quina havia estat la presència de les dones de Viladecans, al llarg dels darrers 80 anys.

La voluntat i enfocament d’aquest treball, no va ser el d’estudiar aquesta presència de les dones com a meres espectadores de la història i del seu present quotidià, sinó que les va entendre com a

Figura 1.Treballadores de

les oficines de Roca Radiadores,

cap a les darreries de la dècada dels

anys 1960.AMVA, Col·lecció

Joaquima Hernández Hernández

��

Les dones d’Eramprunyà: passat i present.

protagonistes de les seves pròpies trajectòries vitals i del seu temps. Tot plegat, amb la voluntat de reconèixer-les com a motor de progrés: de vegades i segons les èpoques lent o forçadament amagat o bandejat per contextos polítics o socials adversos; altres cops, progrés accelerat determinat per conjuntures més favorables, viscudes en llibertat. Per tant, l’exposició considerava les dones de Viladecans com a participants del seu propi context social, polític, econòmic i cultural i les feien reconeixedores com a motor inqüestionable d’impuls i construcció social.

L’exposició s’iniciava amb la dècada dels anys al 1930, determinada per l’adveniment de la Segona República que conduí a l’assoliment d’alguns drets per a les dones: del dret de vot, juntament amb el dret al divorci i a l’avortament. Pel que fa al nostre àmbit local, algunes transformacions socials i econòmiques eren ja visibles a la dècada dels anys vint i produïren grans efectes en la vida de moltes veïnes. Un exemple el tenim en l’aparició de les fàbriques tèxtils de Fàbregas Jorba de Viladecans – dita del Gorgas –, i de César Dubler de Sant Boi de Llobregat – també anomenada fàbrica del Fonollar –, ambdues iniciades l’any 1919. En la primera d’elles, van treballar aleshores entre 40 i 50 noies del poble. La fàbrica del Fonollar arribaria a comptar amb un total aproximat de 120 veïnes, cap a 1936; és a dir, gairebé, un 10% del total de la plantilla.

Cap a les dècades dels anys 20 i 30, Viladecans també va augmentar la seva població producte de la immigració que va provenir de indrets com la Franja de Ponent, Castelló, Múrcia o Almeria. Aquest increment demogràfic va comportar el creixement de la matrícula escolar i el pas de l’escola pública unitària a graduada. Per a les noies, l’educació que es va oferir a partir de l’any 1931 fou molt més oberta i de plantejaments pedagògics més moderns, amb l’arribada de no poques mestres: Eduvigis Fenández, Maria Figueras, Montserrat Jané, Pepita Salvat, Francesca Roca, Rosa Blasco o Sílvia Peñalva, entre d’altres.

Finalment, per a les dones, el període de Revolució i Guerra Civil (1936-39) va ser el moment de la incorporació massiva de la dona al treball de fàbrica –en absència d’un home mobilitzat per al front de guerra– i fins i tot, de l’aparició d’alguna dona local capaç de transmetre discursos polítics i culturals avançats en un context revolucionari, cas de la mestra i activista sindical Virginia Amposta, assassinada per la dictadura franquista, l’any 1939, al camp de la Bota.

L’exposició continuava amb l’època franquista iniciada a inicis de l’any 1939, quan la victòria de l’exèrcit rebel i la desfeta republicana va provocar el retrocés sobtat en la vida de les dones de tot el país fins a èpoques anteriors al període republicà. I és que uns dels pilars ideològics del nou estat dictatorial, misogin i jeràrquic va ser el de situar la dona a l’esfera familiar i domèstica, ben allunyada del seu possible desenvolupament laboral, educatiu o cultural. Socialment, el nou estat totalitari va organitzar la ciutadania com en una caserna militar. I en aquest sentit, el nou partit únic, Falange Española y de la JONS, de seguida maldà per enquadrar la dona en l’anomenada Sección Femenina, la qual transmetia la idea de dedicació exclusiva a l’espòs i als fills, totalment apartada d’altres esferes com la política o cultural. En el nostre cas local, a inicis dels anys quaranta, s’hi produïren algunes desfilades d’aquesta Secció Femenina. Fins i tot la primera regidora de la història del nostre consistori va ser la Maria Tort Roca, l’any 1939, com a cap de la Sección Femenina.

Quant a la cultura i l’educació va ser la moral i la doctrina emanada des de la mateixa Església la que va intentar dirigir les pautes públiques de les dones locals durant algunes dècades. Els continguts educatius van ser del tot diferents per als homes i per a les dones, cosa que s’hi veia molt bé durant les celebracions del Mes de Maria –al maig–, on es transmetia la idea de la dona com a futura mare i muller. L’escola segregada per sexes era un espai més d’adoctrinament del règim. Les noies de la vila anaven o bé a l’escola de la Sagrada Família o bé a l’escola pública graduada de can Modolell, en aules ben separades de la dels nois, i on s’estudiaven assignatures d’hogar o d’economia domèstica, a banda d’aprendre a cosir o brodar. D’altra banda, el Centre Parroquial, a partir de mitjan de la dècada dels anys quaranta —a través de l’obra d’Acció Catòlica— es va convertir en gairebé l’únic difusor d’una cultura ben vigilada per les directrius i la moral de l’Església.

Pel que fa als àmbits de treball i lleure de l’època, els estretors de la postguerra van abocar moltes dones de Viladecans a compartir els mateixos espais laborals que l’home d’aquella època, tot i que les seves tasques van ser considerades auxiliars i per tant menys reconegudes socialment i econòmica. Al món agrícola, la feina pagesa es carregava, majoritàriament, en els homes encara que les dones també realitzaven tasques de recol·leccions dels productes de temporada. La dona tenia un paper protagonista en la venda dels productes agraris al mercat local o metropolitans. Tanmateix, algunes dones de Viladecans, forçades per la supervivència, van participar en el mercat negre de l’estraperlo, considerat una altra de les conseqüències dels primers anys del franquisme.

��

XII Trobada de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2019

Dins del sector industrial, les dones va seguir tenint un paper destacat en algunes fàbriques de la rodalia, tot i que l’Estat s’encarregava d’atorgar a l’home casat l’anomenat subsidi familiar – els famosos punts – en la setmanada, quan aquest es casava. D’aquesta forma, la dona era convidada a abandonar la fàbrica i romandre a casa on, malgrat tot, seguia treballant en múltiples tasques no reconegudes per tal de sostenir la migrada vida econòmica de moltes famílies. Tanmateix, al marge dels móns agraris o industrials, la dona sí que tenia una forta presència en el comerç i en els serveis del poble. En aquest sentit, cal recordar professionals com la farmacèutica Magdalena Magret o la llevadora Maria Bernades, ambdues en exercici en temps anteriors a la dècada dels anys quaranta i, cap a la dècada dels anys seixanta, la metgessa Núria Heras.

En els espais de lleure, la dona no va tenir un paper autònom, fins a finals de la dècada dels anys cinquanta i inicis dels seixanta. El rol de dona com a filla, germana, promesa o muller d’home era l’únic model acceptat socialment. Una certa llibertat, els proporcionaven els balls de Festa Major o la puntual excursió a Barcelona de les modistetes que acudien setmanalment als cosidors del poble o els aplecs de Bruguers o la Murtra. En altres activitats d’esbarjo, com era el cas de l’esport o el del cant coral, la presència de les dones locals era ben escassa, en aquells moments.

El context social i econòmic va començar a canviar a partir dels anys seixanta i setanta condicionada per la intensitat de la immigració entre el camp i la ciutat a conseqüència d’una economia franquista poc moderna i plena de desequilibris. Aquesta mateixa immigració, a Catalunya i en particular a Viladecans, va contribuir a superar les estructures locals d’un règim incapaç de dotar la societat dels mecanismes indispensables per a la seva promoció. A partir de l’increment exponencial de la població de Viladecans, les nostres dones veïnes van poder compartir espais comuns de relació, de lleure i treball, amb altres veïnes procedents d’altres indrets de l’Estat.

Culturalment a Viladecans, aquesta crisi dels fonaments franquistes es va poder observar en l’afebliment de la influència del discurs catòlic. La pèrdua de preeminència del Centre Parroquial sobre un poble que augmentava en població no va ser substituïda per altra oferta cultural, al marge del que s’oferia als cinemes o a les activitats o esportives on encara hi havia poca presència femenina. D’altra banda, algunes veïnes van entrar en contacte amb altres pensaments menys dogmàtics que es transmetien, paradoxalment, dins d’organismes que el mateix règim oferia. Aquest va ser el cas dels cursos del Servicio Social –d’obligat compliment per les que volien opositar o treure’s el carnet de cotxe– o de les activitats de Grupo Mixto de Coros i Danzas de Viladecans, en actiu durant bona part dels anys seixanta.

En altres àmbits, encara en la dècada dels anys 1960 i 1970, la situació social, laboral, i fins i tot legal de moltes dones era, en la majoria dels casos, encara molt injusta si la comparem amb la dels homes. Una de les situacions més desiguals es vivien en l’àmbit privat, pel que fa a la seva capacitat de decisió

Figura 2. Capçalera de la manifestació per

a la millora de l’educació pública

a Viladecans. Avinguda de

la Generalitat, setembre de 1979.

Fotografia de Jaume Muns

GonzálezAMVA, Fons Jaume

Muns González

��

Les dones d’Eramprunyà: passat i present.

sobre la pròpia sexualitat. Tot contrastant amb els avenços mèdics en matèria de contracepció i en la incipient consolidació dels drets sexuals i reproductius, la situació a l’Estat espanyol era de total endarreriment respecte a altres països veïns. Un cop mort el dictador, l’any 1975, la resolució final respecte a les qüestions anticonceptives va arribar amb la modificació dels articles del Codi Penal que prohibien la venda dels anticonceptius, l’any 1978; anys més tard, el 4 de març de 1981, a Viladecans va néixer el Centre de Planning, amb la finalitat d’orientar i assessorar en la planificació familiar a les dones de la localitat. L’any 1978, també s’aprovaria la Constitució i desapareixeria, almenys sobre el paper, la discriminació d’una part de la ciutadania per raó de sexe.

Tot semblava canviar significativament. Amb les primeres eleccions municipals democràtiques, lliures i plurals, celebrades el 3 d’abril de 1979, es va produir la victòria del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) el qual, amb el posterior pacte de govern amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) va conduir a l’entrada a l’ajuntament de noves pràctiques polítiques més sensibles als drets de les dones.

Al marge, però, d’aquestes idees de gènere, ja feia alguns anys que les dones veïnes de la vila lluitaven, colze a colze amb els homes, per les millores de la vida als barris o per una sanitat i una educació públiques i de qualitat. Aquest impuls va sorgir, gairebé de forma espontània, a partir de les associacions de veïns.

Respecte a la presa de consciència de gènere, a Viladecans no es pot pas parlar amb claredat de la presència de grups feministes o de grups de reivindicació fins a l’any 1979; tot just després de la constitució d’aquell primer ajuntament democràtic. Només, es trobaria una excepció a aquesta realitat: l’Asociación de Amas de Casa de Viladecans, fundada a finals de març de 1976, en l’òrbita del Partit del Treball. Tret d’aquest cas, però, la majoria dels grups antifranquistes de la ciutat (grups liberals, socialistes, Bandera Roja, PTE o PSUC), tot i tenir força seguiment o militància entre les dones, el que demanaven – majoritàriament – eren canvis per a tot el conjunt de la ciutadania.

Malgrat tot, molt poques llistes electorals d’aquell 1979, contenien dones candidates. Entre tots els vint-i-un regidors resultants d’aquells comicis, només hi va ser elegida una dona: la mestra de l’escola Montserratina Maria Jesús Acacio, del PSC. L’any 1982 s’hi va afegir Inés Vivancos, com a regidora pel PSUC.

En aquest context polític van sorgir el Grup de Dones de Viladecans, format per dones de pensament progressista i altres del PSUC, i la Comissió de la Dona del PSC. Tots dos es van convertir en els exemples més reeixits de discursos de gènere, al Viladecans dels primers anys de la democràcia. El Grup de Dones va néixer a les acaballes de 1979 i es va formar amb la voluntat d’aplegar tot un conjunt ciutadanes amb ideologia d’esquerra, sensibilitzades amb el discurs feminista. Per la seva banda, la Comissió de la Dona va sorgir d’una proposta de l’executiva del PSC local amb el desig de crear un grup de pressió feminista a la ciutat. Això no obstant, el nombre de regidores en l’Ajuntament de Viladecans va ser testimonial als diversos consistoris, fins arribar al consistori del 1987-1991, en què el seu nombre s’amplià significativament. Els temps estaven canviant, també en la política local.

Fèiem acabar l’exposició en els temps actuals on la ciutat gaudeix avui d’algunes associacions caracteritzades pel seu discurs de reivindicacions feministes. Totes elles nascudes a finals de la darrera dècada del segle XX, tenen com a objectius comuns el foment dels drets de les dones en tots els àmbits de ciutadania i l’eradicació de la violència masclista. El Casal de Dones de Viladecans (1989), l’Agrupació de Dones del Segle XXI (1999) o el grup Areola. Grup de Suport a l’Alletament Matern (2000) són entitats que confirmen la fortalesa del discurs de gènere entre el moviment associatiu ciutadà.

Altres casos ens els mostren agrupacions professionals o entitats culturals promogudes també per dones ciutadanes. Aquestes són els casos de l’Asociación de Profesionales y Empresarias Colombianas en el Mundo o el Grup de Lectura Tertúlies Literàries Dialògiques, nascudes ja en la dècada dels anys 2000.

Finalment, calia fer esment que les dones de la ciutat continuen tenint una gran presència en altres entitats de la ciutat: de defensa del medi ambient, juvenils, escolars, culturals, de la gent gran de respecte pels drets humans o de cooperació internacional. També es destacava el pes de les dones en l’activitat esportiva: el softbol local (1979), el Club de Voleibol (1987), el Club Bàsquet Femení (1998) i el clubs de gimnàstica rítmica local són els exemples més reeixits. Així ha esdevingut com els èxits esportius de les dones de la ciutat són un símbol del seu potencial. La primera medalla olímpica

��

XII Trobada de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2019

assolida per una atleta espanyola, en mans de la viladecanenca Maria Vasco, als Jocs Olímpics de Sidney (2000), i les victòries de l’equip local de softbol són una bona mostra.

Finalment l’exposició introduïa els reptes de futur de les dones veïnes del segle XXI on l’Ajuntament de Viladecans intervé en el foment de la igualtat de gènere mitjançant accions portades a terme pel programa de Polítiques d’Igualtat de Gènere al llarg d’aquests darrers anys. A tall d’exemple, la publicació del Manual de Llenguatge Identitari (2006), el desenvolupament del projecte Dones en Xarxa (2007), per tal de fomentar l’ús d’internet com a eina de comunicació de relació i participació de les dones; l’aprovació del Primer Pla d’Igualtat Municipal (2009), o la creació del Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD), a Can Palmer (2009).[1]

A tall de conclusió, l’exposició mostrava com durant els darrers temps, tot l’esforç i la lluita de moltes dones havien conduït a una realitat ben diferent a la que havien viscut les seves àvies o mares, en un moment, l’actual, en què les dones han accedit abastament al món formatiu, cultural, laboral, social, econòmic o polític. Uns temps presents en els quals, malgrat tot, també es mostraven com les reivindicacions segueixen allà on encara persisteixen les desigualtats. La mostra va tenir una destacada acollida durant el moment de la presentació. En mesos posteriors va itinerar també per altres equipaments municipals així com en alguns centres formatius de la nostra ciutat.

Actualment, la mostra Dones de Viladecans. De veïnes a ciutadanes ha mutat en exposició virtual. Les persones interessades encara poden consultar els seus continguts al següent enllaç: https://patrimoni.viladecans.cat/fotoweb

L’AUDIOVISUAL

L’audiovisual Dones de Viladecans. Constructores de Ciutadania va constituir el producte final de la recerca encarregada per l’Arxiu Municipal de Viladecans a la historiadora viladecanenca Marta Llop Julià.

La recerca es va articular de tres fases. En primer lloc, es va fer una recerca documental i bibliogràfica sobre la situació de les dones en un context català i local, a Viladecans. En segon lloc, es van realitzar un seguit d’entrevistes a dones, veïnes de la ciutat, que van viure i participar dels període que discorre entre el Franquisme i l’època actual. Seguidament, es va arribar a la fase de

síntesi on el testimoni de les dones entrevistades va poder complementar i enriquir les informacions trobades en les fonts secundàries o fonts d’arxiu consultades, tot establint, finalment un guió temàtic aprofitable com a recurs audiovisual.

La recerca va donar rellevància al testimoni de les dones entrevistades de manera individual: un total de dinou, de diferents intervals d’edat (20-40; 40-60 i 60-80 anys) que van ajudar a aproximar-nos als diferents períodes de la història en els darrers 60 anys. Dins de cada interval d’edat també es van seguir uns criteris de selecció relacionats amb l’evolució de la ciutat. Així doncs, es van seleccionar dones de diferents perfils socioeconòmics (pagesia, món comercial i botiguer, professionals liberals, membres d’associacions veïnals, entitats...) i dones de diferents procedències (dones nascudes a Viladecans o procedents de les diferents onades migratòries dels anys 1920-1930, dels 1950-1970 o la dels 1980-2000). Aquests criteris van servir per afinar la selecció final

Figura 3. Caràtula del CD de l’audiovisual

Dones de Viladecans.

Constructores de Ciutadania, editat

per la Fundació de Viladecans el març

del 2013. AMVA, Fons

Ajuntament de Viladecans

��

Les dones d’Eramprunyà: passat i present.

dels diversos nivells de vida de les diverses dones entrevistades així com també de les diverses mentalitats presents a la ciutat. Finalment, un altre element de selecció va ser el lloc de residència per tal de donar veu a dones de barris diversos de la nostra ciutat. Tot plegat, amb l’interès que els testimonis fossin els més plurals i diversos possibles.

Aportem el nom de les 19 dones que participaren en el projecte de recerca, acceptant el laboriós procés de deixar-se entrevistar durant el temps de la recerca.

Per a l’interval 60-80 anys:- Paquita Térmens Caldés, nascuda a Viladecans el 1922. Pagesa.- Núría Heras Casanovas, nascuda a Barcelona el 1924. Primera metgessa a Viladecans.- Paquita Antonio Lorenzo, nascuda a Algorfa (Terol) el 1935.- Flora Quintín Quílez, nascuda a Viladecans el 1937.- Rosa Abancó Nadal, nascuda a Barcelona, el 1940. Vicepresidenta de l’AV Alba-rosa.- Maria Molas Tort, nascuda a Viladecans el 1945.- Rosa Mercader Vidal, nascuda a Viladecans el 1948.- Maria Piqué Massafrets, nascuda a Viladecans, el 1949, empleada de banca jubilada.

Per a l’interval 40-60 anys:- Carme Reguant Agut, nascuda a Viladecans el 1953. Membre de l’entitat Puntaires de la

Vall de Cans.- Milagros Jonte Vázquez, nascuda a Viladecans el 1954, presidenta de la FAPAC Viladecans.- Inés Vivancos Méndez, nascuda a Barcelona el 1957. Regidora del PSUC a l’Ajuntament de

Viladecans el 1983.- Rafi León Hernández, nascuda a Còrdova el 1960.- Montserrat Díaz Carmona, nascuda a Barcelona el 1964. Empresària.

Per a l’interval de 20-40 anys: - Carme Puig Sánchez, nascuda a Viladecans el 1975. Membre de l’AV Campreciós. - Mireia Comas Via, nascuda a Viladecans el 1977. Professora universitària. - Anna Bordas Salicrú, nascuda a Viladecans el 1982. Mestra. - Nabila Attouchanti, nascuda a Nador (Marroc) el 1982. Mediadora. - Mònica Ortiz, nascuda a Viladecans el 1986. Estudiant d’enginyeria. - Patrícia Marcos Díaz, nascuda a Viladecans el 1989. Empresària.

Totes aquestes dones seleccionades van ser informades personalment del projecte i amb seu vistiplau van ser entrevistades per la historiadora Marta Llop. Els seus testimonis enregistrats i transcrits van passar a formar part més tard dels fons orals de diversos ciutadans que custodia l’Arxiu Municipal de Viladecans. Així mateix, també es van digitalitzar bona part dels records que les entrevistades conservaven en forma de documents personals i familiars; documents recollits per la mateixa historiadora i que van ser dipositats a l’Arxiu Municipal per a la seva conservació posterior.

D’aquestes 19 dones, unes 14 van també van acceptar ser entrevistades amb càmera de vídeo; una segona entrevista que va dur a terme el personal tècnic de la Fundació Ciutat de Viladecans. En paral·lel, també es van contactar amb grups de dones vinculades a diverses entitats de la ciutat. Amb elles es van fer fins a tres entrevistes grupals que també van ser enregistrades directament amb vídeo pels companys de la Fundació. Les entitats seleccionades, amb esment de les persones que participaren en les entrevistes, van ser les següents:

-Agrupació de dones del segle XXI (Joaquima Hernández Hernández).-Casal de Dones (Catalina Guillén Esteve).-Areola. Grup de suport a l’alletament matern i a la criança (Sílvia Ramírez Pedrera).-Associació de Dones Montserratina (Gracia Martín López).-Associació de Dones del barri de Sales (Eulalia “Loli” Cortés Sáez).-Asociación de profesionales y empresarias colombianas en el mundo (Betsabé Lemos

Aguilar). -Vocalia de la dona de l’AV La Unión de Viladecans (Tina Heredia García).-Vocalia de la Dona de l’AV d’Alba-rosa (Rosa Cañisá Abancó).-Vocalia de la Dona de l’AV La Riera (Sílvia Tuca Bellés).-Grup de lectura de tertúlies literàries dialògiques, Biblioteca de Viladecans (Belinda Siles

Sancho, Maria Rosa Lluch, Paquita Ramos Girona, Carmen López López i María Anuncia Louzao Alonso).

��

XII Trobada de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2019

Amb tot, el projecte Dones Veïnes. Ciutadanes de Viladecans va comportar la participació de 32 dones de la ciutat. Serveixi aquestes línies a manera d’agraïment a la dedicació esmerçada, de forma desinteressada, per totes elles en el projecte.

L’audiovisual, editat per la Fundació de Viladecans, de gairebé mitja hora de durada va ser presentat dins del marc de l’obertura al públic l’exposició Dones de Viladecans. De veïnes a ciutadanes. Es van poder veure i escoltar els testimonis de les entrevistades, tots ells combinats i entrellaçats en vuit capítols temàtics: records de Viladecans, l’educació, la religió, la sexualitat, el món laboral, la visió de la dona transformadora, l’opinió sobre la parella i la família i les perspectives sobre el futur de la dona i Viladecans.

El valor del producte final, sis anys després de presentar-lo al públic, pot ser consultat encara en el següent enllaç:. https://www.youtube.com/watch?v=jjz96Z2fDE8.

Amb el pas del temps, l’audiovisual segueix tenint bona acceptació, creiem que no ha perdut gens de vigència i esdevé un recurs didàctic i divulgatiu de gran potencial en l’actualitat i en el futur proper. Tot plegat amb interès d’explicar com la dona de Viladecans ha estat i és constructora de ciutadania.

NOTES

1.- Es presenta en aquesta mateixa Trobada el pòster titulat “Viladecans: des de les polítiques de dones a la ciutat feminista. Estratègies per a transformar els municipis des de la perspectiva de gènere” escrit pel Programa d’Igualtat de Gènere de l’Ajuntament de Viladecans, on el lector podrà consultar una relació més detallada de les darreres actuacions portades a terme en matèria de gènere, a la ciutat.

Figura 4. Fotografia de família, amb les autoritats

municipals, de les participants

en el projecte Dones Veïnes. Ciutadanes de

Viladecans, Ateneu

d’Entitats Pablo Picasso, Diada

Internacional de les Dones, 8 de març del 2013.

AMVA, Fons Ajuntament de

Viladecans